Pallers - Caro - Tubo

14 d’octubre de 2017

Nova visita al cim dels Ports, Mont Caro, de 1442 m. Aquesta vegada repeteixo part de l’itinerari que ja vaig publicar el 2014: http://senderes.blogspot.com.es/2015/02/caro-pels-pallers-i-bassis-de-caro.html
però donades les circumstàncies climatològiques del dia: molt ennubolat i en bona part del camí entre boires, que val a dir que també li donen un ambient especial i misteriós a la muntanya, optem per tancar la volta per un dels camins clàssics del Port: El Tubo.

Mont Caro

Aproximació: Pugem al Port per la carretera que surt de Roquetes, deixant l’accés als Reguers a la dreta. Un cop a la zona de xalets, deixem enrera el conegut restaurant del Port: l’Esquirol, i aproximadament a 1 Km. deixem també a la dreta la pista que baixa cap al Mascar. Per l’esquerra la pista remunta el coll de la Carrasqueta i al canvi de vessant podem deixar els vehícles a una petita esplanada a l’esquerra. Les marques del GR 7 ens ajuden a localitzar el lloc de partida i retorn.

Dificultat: Moderat /difícil. El sender és una mica exigent, però fàcil el primer tram fins a Caro. La baixada és molt potent i per terreny absolutament descompost. Només apte per a gent curtida a la muntanya.

Desnivell: Uns 1000 metres acumulats.

Durada: 2h 30' / 3 hores. Uns 6,5 Km. 

Itinerari: Des del Coll de la Carrasqueta resseguim en pujada continuada el GR-7 fins al Coll de Pallers. 

Coll de Carrasqueta

Només un breu respir per visitar les runes d’una caseta a la dreta del camí, aproximadament al primer terç de la pujada. L’any esta èssent molt sever per la manca de pluges, i bona part de la vegetació reflexa la sequera. Els boixos estan marronosos i les falgueres completament seques. Tot i així el dia acompanya amb un compacte conjunt de núvols arrapats a la cresta de Caro, que li dónen un aspecte força misteriós i a l’hora humit a l’ambient, que ajuda a caminar suavitzant la temperatura.


Algún auró roginós o daurat resalta entre les boires… un esclat de tardor.

Un cop als Pallers, i amb una visibilitat nul·la, optem per emprendre ràpidament la pujada cap a la Moleta Rodona, pel trencall de l’esquerra. El de la dreta segueix el seu camí en pendent cap a la Travessa del Camí, on podem escollir anar a Cova Cambra pel GR, a Cova Ebre o cap al Bassis de Caro.

Aquest primer tram força pendent del sender de pujada a la Moleta et deixa ràpidament sense alè, però girant la vista endarrera tenim unes precioses vistes aèries dels Pallers, que apareixen intermitentment, entre boires. 


Des de la Moleta Rodona cal seguir carenejant en direcció nord-est, per sender força fressat i marcat esporàdicament amb marques vermelles. Ara planejant, podem assomar-nos als vetiginosos caents del grans cingles que s’aboquen al buit a la nostra esquerra. De vegades poden albirar, durant breus moments, retalls de la Mola de Catí. Al davant alguna llambregada de les antenes de Caro ens indica que ja hi som a tocar. El sender deixa la carena i enfila el vessant de ponent del cim, jugant entre bosquets de pi i sortejant els potents cingles de la mola cimera. 

Moleta Rodona


Finalment arribem a la pista, al tram final de la pujada a Caro que remuntem per la nostra dreta i que ens deixa a la petita esplanada del cim de Caro. Entre poderoses antenes que s’aixequen molts metres per damunt dels nostres caps, roman més humil la petita piramide de pedra que dóna recer a la Mare de Déu de la Cinta. Petit monument homenatge a la verge, que a còpia d’anys s’ha guanyat el seu espai , i per als que el coneixem “de tota la vida”, ja forma part del paisatge de Caro. 
La novetat és el magnífic i modern balcó penjat sobre un resalt rocós, que s’asoma sobre els barrancs de Cova Pintada i de la Conca, desafiant el buit cap a llevant. 



Barranc de Cova Pintada

Avui el paisatge no es pot ni intuïr. Alguna vegada un mar de núvols d’estén als nostres peus i et regala panoràmiques fantàstiques, amb el Montsià emergint com una illa del mar de núvols. Avui estem al mig del núvol… i la decisió no es fa esperar. Per a caminar entre boires, optem per una sol·lució agosarada i a la vegada atractiva… la més radical: baixarem pel Tubo.

El Tubo


Així es coneix una canal que desemboca directa, des del mateix cim de Caro fins a la zona dels xalets i el restaurant. El seu nom fa referència al tub que condueix els cables d’alta tensió, que alimenten el complex de les antenes de comunicació de Caro, i que des de fa molts anys, els muntanyencs més agosarats han fet servir per pujar o baixar, directíssimament al cim de Caro, o per accedir a les verticals parets de roca de la cara oest per practicar l’escalada.

Pensat i fet. Ens arriem avall sense manies. La referència és ben clara, cal seguir el traçat, vertiginós del tub d’alta tensió, evitant en tot moment anar molt a tocar per evidents motius de seguretat, tot i que en moltes ocasions no hi ha més remei, perquè la densa vegetació, es traga literalment el tub i el camí. 

A la nostra dreta queden els potents cingles de roca solcats de vies d’escalada. Mentre davallem, una cordada lluita a la via Mum contra la verticalitat de la roca. M’encanta el dringar dels mosquetons a les cintes exprés penjant del talavart, el brunzir de les cordes lliscant entre els mosquetons, la dansa vertical dels escaladors amb els seus moviments ferms i alhora delicats cercant la presa que et permet superar el pas decisiu de la via, amb els dits ensangonats i emblanquinats pel magnesi… grans records de la meva etapa d’escalador. 

Via Mum

A la base de les parets de roca a la nostra esquerra podem veure si ens assomem un moment, una petita canal que a la capçalera amaga un coveta.

Cova a la Canal del Tubo

Avall!!!. Sempre avall sense aturador fins a la plana de la "vall". Hem baixat de cop prop de 400 m.

Transformador del Tubo

El pendent va a morir a una petita caseta blanca amb sostre de teula que deu amagar alguna mena de transformador dels cables que pugen pel tub. Li donem la volta a uns xalets que hi ha a tocar i sortim al davant del Nou Refugi de Caro, i a pocs metres retrobem la pista principal que seguim cap a l’esquerra. Passem per davant del Restaurant del Port, el veterà Esquirol, i seguim la pista pel mateix camí que hem fet amb el cotxe fins al Coll de la Carrasqueta on tanquem el cercle.

Nou refugi de Caro

L'Esquirol

Les cames i el cos ressentits pel “Tubo” ens demanen a crits fer una parada al camí, i enlloc com al refugi de la UEC. El bon tiberi i la millor companyia de l’amic Pere, guarda del refugi, acaben d’arrodonir un excel·lent dia de muntanya.


Bona ascenció i “descens”!!!

                     
Powered by Wikiloc

Lligallo Reial - Mas de Comú

30 de setembre de 2017

Aproximació: Des de la T-331, la carretera que va d’Ulldecona a Santa Bàrbara, a l’alçada de la Bassa de les Ermites, prenem un cami recte en direcció al Montsià. Passem per sobre, primer la via del tren i desprès l’AP7. Uns metres més avant a un encreuament, trenquem a l’esquerra i seguim per un estreta pista entre conreus d’oliveres fins a un altre encreuament. Ara girem a la dreta i uns metres més avant, a l’esquerra, veiem un antic forn de calç, reconvertit en dipòsit d’aigua, que servia per abeurar els ramats a unes llargues piques que hi ha adosades. Podem deixar el cotxe. Aquest punt ens servira de partida i retorn per als dos itineraris: aquest l’itinerari del Lligallo Reial - Barranc de l’Egüeta

Abeurador Lligallo

Dificultat: fàcil tot i què algun tram del recorregut transcorre per fora dels senders.

Desnivell: 900 mts acumulats aproximadament.

Durada: Unes 4h.. 10,5 km

Itinerari:  Des de l’abeurador, seguim per la pista principal que va en direcció sud-est cap al Montsià. A la nostra dreta queda una extensa finca envoltada per alts xipresos que es divisa des de molts punts de la Serra, és el mas del Rector. Al final de la llarga recta hi ha una petita ziga zaga de la pista, en aquest punt la deixem per prendre un antic camí per l’esquerra. Ben aviat el camí es converteix en sender, entre un petit pinar que ens deixa a un encreuament d’un sender que puja de baix a la pista i que remunta cap a l’esquerra. Ja hi som al Lligallo Reial. A sota deixem les restes d’una antiga pedrera, Un dipòsit d’aigua i uns vasos d’abelles. 

Lligallo

Remuntem per l’esquerra seguint el traçat del sender i deixant a la nostra esquerra un petit bosc de pins que corona la lloma. Aqui deixem el lligallo i entre els pins trobem les restes d’una antiga caseta, estratègicament situada ben a prop del Lligallo. Acabem de donar la volta a la mola, cercant el pas més evident, marcat amb fites de pedra per situar-nos al vessant nord del barranquet que puja cap a la mola de l’Egüeta. Deixem enrera el pinaret i avancem entre antics bancals ara coberts per la malesa.

Caseta al lligallo

A una petita esplanada trobem una raconada amb una servera gran que dóna recer al Povet de Tacó. Aquesta vegada si, gràcies a l’ajut de l’amic Agustí d’Ulldecona, l’hem localitzat. Entre romingueres, matisses i coscoll enramat per denses mates d’aritjol salvatge, va veure una roca “sospitosa”, que va resultar ser una pica de pedra picada, on poder abeurar els animals. Va ser el senyal inequívoc de la presència del povet. Després d’una acurada neteja de la zona va apareixer finalment el pou. Al terra, aprofitant una escletxa entre les roques, està ubicat el povet d’uns 3 o 4 metres de profunditat, que encara conserva les restes de antics recipients ceràmics que s’utilitzaven per poder veure directament del pou, als antics pobladors del racó. Finalment marquem el povet de Tacó com a localitzat. Gràcies Agustí.

Povet de Tacó

Povet de Tacó


Seguint entre marges de bancals perduts en direcció al barranc, sense perdre alçada, retrobem les restes de l’enrunat maset de Tacó, que dies abans ja havia visitat fent l’altre itinerari. Pugem a trobar el collet que ens deixa una altra vegada a la carena, i com a l’altre itinerari la resseguim per retrobar el lligallo, que poc a poc ens deixa al ja conegut encreuamant entre la Mola Alta i la de l’Egüeta. Aquesta vegada prenem el sender de la dreta, carenejant la resta de la Mola Alta, en clara direcció al Mas de Comú.

LLigallo per la Mola Alta

Bc de la Carbonera

Aviat tenim a l’esquerra l’imponent barranc de la Carbonera, des d’on podem albirar raconades ja conegudes: la Rocassa, la caseta d’Ursula, el Maset de Guarch, la dels Badies, la del Rosellà o el corral de Cabassers.
Trobem una perita bifurcació, a la dreta, que ens menaria al l’antic GR, seguim per l’esquerra, tot i que el sender en aquest tram es bastant perdut. Pocs metres més enllà sortim als amplis bancals del Mas de Comú que resseguim per anar a trobar la font. Tot i la sequera que pateix el Montsià, sembla increïble però una muralla de malesa ens impedeix arribar-hi. Busquem, tornant enrera un pas per arribar al Mas de Comú.
A l’ombra de la figuera de davant del mas descansem una mica per fer un mos. Fem la visita de rigor a l’antic mas que sempre em porta records de la meva joventud, quan pujavem tot els anys per Pasqua a acampar a la vora de la font entre ramats de cabres o de vaques. El tio Fermín, el pastor, ens explicava les seves batalletes amb el “ganado”, mostrant-nos les cicatrius que li solcaven el cos, fruit de les diferents “cogides” que va tenir a la vida amb les vaques. Tot entre risses a la vora del foc… Eren altres temps.

Mas de Comú


Intentem una altra aproximació a la font per una altra drecera amb el mateix resultat: un mur de malesa infranquejable. En molts anys solcant la serra no havia vist mai res igual.

Hem perdut la batalla amb els esbarzers i retornem al mas. Vorejant la paret nord dels corrals anem a trobar el GR que hi passa pels bancals mes alts del mas i el prenem en direcció sud-oest, de baixada, cap al Lligallo. Anem perdent alçada i a l’esquerra veiem l’indicador que ens tornaria al Lligallo Reial, però segui el sender per l’esquerra de baixada cap al barranc. 

Encreuament lligallo - GR

A un fort revolt a la dreta, deixem un moment l’antic GR (fixeus que l’anomeno antic perquè des de fa poc s’ha instaurat com a recorregut oficial del GR 92, el camí de ronda que voreja el mar des de la Ràpita fins a Sòl de Riu) per visitar la cova del Gall, una petita balma que servia per aixoplugar els ramats, envoltada per un marge de pedra en sec, al capdamunt del Barranc del Mas de Comú, sota un petit cingle. 

Cova del Gall

Un altre cop al barranc baixem fins al fons del barranc. El sender canvia al vessant oposat i a l’esquerra trobem un vell forn de calç, d’on curiosament brota boga al seu interior. Una planta completament inusual en aquest indret. A pocs metres hi ha un altre forn. En camí, suament va perdent alçada i torna a cambiar de vessant al fons del barranc. Dos forns més a l’esquerra del sender,  prou ben conservats, ens parlen de la importància d’aquesta activitat en altres temps. 

Forns de calç a l'antic GR


Aviat arribem al final de la sendera i trobem el Camí Montsià, que va cap a Ulldecona. Les oliveres i antigues casetes de camp tornen a ser la constant als dos costats del barranc que ara tenim a la nostra dreta. Uns metres més avall podem veure al vessant de la mola per on transcorre el Lligallo, i  per la seva part baixa,  les restes d’un gran corral enrunat, que devia jugar un paper important en l’anar i venir dels ramats entre la foia i el delta.

Corral del Lligallo


Deixem el camí, i una drecera a la dreta ens permet creuar el barranc i situar-nos un altre cop a la part dreta del barranc on trobem un camí, que baixa directe fins a l’abeurador on hem deixat els cotxes.

Salut i muntanya!!!


                        
Powered by Wikiloc

Lligallo Reial - Barranc de l'Egüeta

17 de setembre de 2017

Seguint la meva falera de trobar indrets singulars de la serra del Montsià, tant pel que fa a la presència humana, a l’aprofitament de l’escasa aigua, com als diferents elements del paisatge: cims, coves, barrancs, colls…; aquesta vegada he centrat l’atenció en un dels accessos més històrics de la serra per la part d’Ulldecona: El lligallo Reial, que comunica directament la foia amb el Mas de Comú, i per tant amb la resta de la serra, per l’antic GR-92. 
El Lligallo Reial era un antic camí ramader que comunicava les planes del delta amb els Ports o les terres del Maestrat en altres temps, quan la transhumància era una important activitat econòmica de la que a les nostres terres trobem nombrosos testimonis: corrals, paridores, masos… avui en runes però que ens parlen silenciosament de la vida dels nostres avantpassats, arrelats a la terra.

Mola Alta al Lligallo Reial

He centrat la descoberta d’aquesta zona en dos itineraris diferents, però que comparteixen alguns punts. La raó és que en les dos ocasions l’objecte de recerca era un antic povet al vessant nord-oest del barranc de l’Egüeta. La primera vegada no el vaig saber trobar tot i que era força prop. La segona, gràcies a l’ajut d’un altre enamorat de la serra, l’amic Agustí Barceló, que en savia la ubicació vam fer la visita i la vam complementar en un traçat diferent.

Aproximació: Des de la T-331, la carretera que va d’Ulldecona a Santa Bàrbara, a l’alçada de la Bassa de les Ermites, prenem un cami recte en direcció al Montsià. Passem per sobre, primer la via del tren i desprès l’AP7. Uns metres més avant a un encreuament, trenquem a l’esquerra i seguim per un estreta pista entre conreus d’oliveres fins a un altre encreuament. Ara girem a la dreta i uns metres més avant, a l’esquerra, veiem un antic forn de calç, reconvertit en dipòsit d’aigua, que servia per abeurar els ramats a unes llargues piques que hi ha adosades. Podem deixar el cotxe. Aquest punt ens servira de partida i retorn per als dos itineraris.

Abeurador del Lligallo

Lligallo Reial - Barranc de l’Egüeta

Dificultat: fàcil tot i què algun tram del recorregut transcorre per fora dels senders.

Desnivell: 500 mts acumulats.

Durada: Unes 2h 30’. 6,5 km

Itinerari:  Des de l’abeurador, seguim per la pista principal que va en direcció sud-est cap al Montsià. A la nostra dreta queda una extensa finca envoltada per alts xipresos que es divisa des de molts punts de la Serra, és el mas del Rector. Al final de la llarga recta hi ha una petita ziga-zaga de la pista, en aquest punt la deixem per prendre un antic camí per l’esquerra. Ben aviat el camí es converteix en sender, entre un petit pinar que ens deixa a un encreuament d’un sender que puja de baix a la pista i que remunta cap a l’esquerra. Ja hi som al Lligallo Reial. A sota deixem les restes d’una antiga pedrera, Un dipòsit d’aigua i uns vasos d’abelles. 


Remuntem per l’esquerra seguint el traçat del sender i deixant a la nostra esquerra un petit bosc de pins que corona la lloma. Aqui deixem el lligallo i entre els pins mirem de guanyar la carena, buscant una bona perspectiva del barranc que ens queda a l’altre costat. Arribats, carenejant, a un petit coll, trobem un bon baixador per accedir a un antic maset enrunat: el maset de Tacó, i dedico una bona estona a resseguir els cingles per la seva base, propers al mas, a la recerca del preuat Povet de Tacó. 

Maset de Tacó


La foia, en primer terme el Mas de Rector entre xipresos

Aquesta vegada tampoc vol sortir i ja en van unes quantes. És necessari tenir més referències, en cas contrari és buscar una agulla en un paller, donat el mar de malea que ha envaït aquestes finques perdudes des de fa molts anys. Torno al collet i continuo carenejant, fora sender, per anara retrobar el lligallo. Ara ja per bon camí vaig remuntant en suau pujada pel vessant sud-est de la Mola de l’Egüeta. Al capdamunt, ens trobem a un ampli coll, amb un altre encreuament. Un pal de fusta ens assenyala la continuació del lligallo, per la Mola Alta, cap al Mas de Comú. 

Encreuament Lligallo

Deixo aquesta variant per a la propera ocasió i prenc el sender de l’esquerra que acaba de donar la volta a la Mola de l’Egüeta. Les vistes són espectaculars: a llevant es divisa el Mas de Comú, cap al nord s’aixeca la petita Mola de Botins a l’altra banda del barranc del Mascarat, a ponent la Mola de Godall, i com a teló de fons l’alterós Port.

Moleta de Botins

Mas de Comú

El sender va baixant primer suaument i després més decidit, acabant de donat la volta a la Mola de l’Egüeta. La sendera acaba a una finca excel·lentment treballada, envoltada per un filat elèctric per protegir-la, imagino, dels porcs senglars. Una petita bassa i antics abeuradors, i una preciosa caseta, que tot i ser de construcció recent el propietari ha sapigut conservar l’estil de les casetes de camp de la serra: La caseta de Cruzado, al monte de Bufa.

Bassa al Monte de Bufa

Caseta de Cruzado

Deixem enrera la finca i comencem a baixar per la pista d’accès. En un fort revolt a la dreta, deixo la pista un moment per visitar, ara si, una caseta antiga on hi vaig estar fa uns anys. El mas del Beatet, data de principis del segle passat, i el recordava en un estat de conservació molt bó. La meva sorpresa ha estat veure que els actuals propietaris, han esmerçat esforços i molt bon criteri, deixant el racó impecable. M’atreviria a dir que potser és la caseta o maset, més ben conservat de tota la serra. Contemplar el gust en que cuiden l’entorn i la pròpia edificació, em trasllada al segle passat, quant la serra era habitada… una delícia. Felicito des d’aquí als actuals propietaris per l’excel·lent treball de conservació. 


Mas del Beatet

Un altre cop a la pista segueixo baixant, i em sorprén un petit cocó a la vora dreta del camí, de construcció recent. La pista baixa fent fortes giragonses i a un replà que fa la carena trobem un altre maset abandonat: el maset de l’Amoderat, des de la pròpia pista es pot veure una mica més enllà una altra petita caseta, probablement pertanyent a la mateixa finca. 

Cocó al camí

Maset de l'Amoderat

Seguim davallant i a una curva ampla del camí cap a l’esquerra, a la part de dalt de la pista es troba el mas de Celidoni, de dimensions més grans que l’anterior i que al seu interior guarda un petit tresor, una cisterna excavada a la mateixa roca, potser aprofitant alguna escletxa. 

Mas de Celidoni

Cisterna

Continuem aigues avall i quasi al fons de tot del barranc, si girem la vista cap a la capçalera del barranc es pot veure un cingle de roca pintat de blanc, que servia en altres temps com a rellotge solar: la roca del migdia.

Barranc de l'Egüeta

Quasi al fons a l’esquerra del camí trobem el maset de l’Astorson, potser el més enrunat de la zona, que també comptava amb una petita cisterna, al terra.

Maset de l'Astorson

La pista es troba amb una altra més gran que la creua. Ara hem d’anar cap a l’esquerra, però abans m’assomo a la part de sota d’aquesta pista, allà per on passa el barranc de l’Egüeta per on hem baixat tota l’estona. Un petit promontori de pedra calcària amaga un preciós cocó. Ara després d’un estiu rigorós, completament sec.

Cocó del Bc. de l'Egüeta

Segim ara la pista principal en direcció sud-oest, passem pel mig d’una finca tota vallada amb enreixats de rea. Estem al corral de Borrasca, on entre la malesa i per sota de velles oliveres encara pasturen vaques braves. Abans d’arribar a un encreuament, si ens fixem, la finca d’oliveres de la dreta, molt ben treballada, és plena de magnífics exemplars d’oliveres mil·lenàries. 

Corral de Borrasca


Olivera mil·lenària


A l’encreuament girem a l’esquerra, i ja estem a tocar de l’abeurador, punt de partida del itinerari.
Bona Travessa!!

                  
Powered by Wikiloc